GUANYADORS SANT JORDI 2017

GRUP A (de 9 a 12 anys)

PRIMER PREMI

Mariona Medina Castro

EL DRAC

Ahir em vaig trobar un drac
al cantó de l'habitació,
tot malferit i plorant em va dir:
"De Sant Jordi,
m'estic amagant".

En aquest instant l'estic abraçant, perquè...
com mana la tradició
el drac s'ha de matar.
Però si és un tros de pa!
No deixaré que li passi això,
no deixaré que li facin mal.

I ara mateix estic volant
en el llom del meu drac,
és bufó, l'estimo molt,
és diferent, emocionant
i després jugaré amb ell
sense parar.

Que sigui tradició no vol dir que estigui bé.
Per ell no patiré,
amb ell sempre estaré bé.

SEGON PREMI

Nacho Chaves Cosano

VIATGEM... A UNA ALTRA ÈPOCA

Hola, em dic Tom. Em considero un nen com qualsevol altre, tinc uns pares que m'estimen i una família, un lloc al qual puc dir casa, bons amics, vaig a l'escola i faig coses molt normals. Tinc diferents aficions entre les quals hi ha el bàsquet, on porto el número nou, llegir, que és de les coses que més m’agraden, i tocar el clarinet. Però a més a més soc el responsable d'un secret molt important, que ningú el coneix, exceptuant els meus pares. Ara us el diré, però us demano que quedi entre nosaltres com a bons amics. El meu secret és que al garatge de casa no hi ha un cotxe normal ni molt menys, hi ha una màquina del temps! Ara que sabeu el meu secret us haig de confessar una cosa... ara mateix em trobo a la prehistòria. No us estranyeu perquè ja us adonareu que jo soc un nen ple de sorpreses. Doncs tot això ha començat aquesta nit passada.
Era tard i ja estava al llit, tenia son i les parpelles se'm tancaven cada dos per tres, però jo no em volia adormir perquè tenia por, ja que feia una estona que escoltava uns sorolls que per a mi resultaven molt desconeguts. Vaig sortir decidit del llit cap al lloc d'on venia el soroll, i com més m'hi apropava més m’envaïa la por perquè m'adonava que venia d'un terreny completament prohibit, el garatge. Com més m'hi apropava, més fort era el soroll, fins que quan estava a uns deu metres aproximadament em vaig adonar que era el soroll de l'eclosió d'un ou de la grandària d'una pilota de bàsquet d'on sortia una criatura molt estranya... era un dinosaure! Era una cria de triceratops, d'uns 50 centímetres i de color blau elèctric. Era molt bonica i no la podia abandonar, vaig rumiar fins que em va començar a fer mal el cap i només se m'acudia una única solució... viatjar en el temps.
Vaig entrar a la màquina del temps, però no sabia com funcionava, vaig començar a tocar els botons. Hi havia com un calendari però en comptes d'anar cap endavant posava: segle XII aC (Guerra de Troia), 14 de juliol de 1789 (Revolució Francesa), 12 d'octubre de 1492 (Descobriment d'Amèrica) o 1 de setembre de 1939 (Segona Guerra Mundial), entre d'altres. Vaig continuar buscant la data correcta fins que la vaig trobar, l'única que sortia d'aquella època era 65 milions d'anys enrere. Per tant, la vaig prémer i a continuació es va encendre un botó de color vermell, va aparèixer una cadira, em vaig asseure, em vaig apropar al botó.
Vaig dubtar però vaig prendre una decisió i el vaig prémer. Vaig agafar ben fort la cria de triceratops com si fos un peluix. Durant uns segons no vaig notar res de res, però a l'instant, vaig sentir un formigueig molt fort que m’envaïa tot el cos. La màquina va començar a donar voltes i voltes, i més voltes, fins a aconseguir arribar a la velocitat de la llum, aleshores hi va haver un esclat de llum, que gairebé em va deixar cec. Un minut després es va obrir la porta de la màquina del temps, ja no érem a casa, érem a la prehistòria! Davant meu hi havia una espessa jungla d'on venien milers de sons provinents de dinosaures.
I ja era allà, en una jungla. Vaig veure un camí i decidit vaig seguir-lo a veure fins a on arribava. Com més m'hi endinsava més frondosa es feia la jungla, i a més a més sentia el soroll d'un riu i sembla que era un bon riu perquè feia força soroll.
Portava caminant una llarga estona i encara no havia arribat al lloc d'on venia el soroll, però crec que em quedava poc perquè ja era molt fort.
I finalment hi vaig arribar! Veia una gran cascada i una plana de prats ben grans. I el millor de tot era que hi havia una gran bandada de dinosaures, i millor encara, eren triceratops i del color de la cria que estava adormida agafada a mi. M'hi estava acostant una mica i dic:
-Arggg, auaugrrrr. -que significa: - Bon dia vinc amb una cria.
Recordeu el que us he explicat abans? Que era un nen ple de sorpreses? Doncs és aquesta, que sé parlar dinosauresc.
- Arrg Arrg? - És vostre?
Se m'estava acostant un que era una mica més gran que la resta. I em va dir:
- Auagrrr, auaufrag? -Que vol dir: - Sí, com ho saps?
- Grafun sorgg. - Pel vostre color de pell -Vaig contestar.
- Arfrag sumgg. -Gràcies, humil foraster -em va contestar tot agraït.
Així que el vaig deixar i me'n vaig anar molt satisfet de la meva feina. Però... el terra estava tremolant i vaig sentir un crit no gaire agradable. Era un T-rex! Vaig sortir corrents però el gran depredador ja era a la plana.
Sembla ser que va olorar una nova olor i no perseguia pas els triceratops, em perseguia a mi. Vaig sortir corrents tan ràpid com vaig poder, sense un rumb fix, per aquí i per allà, però igualment el dinosaure s'apropava cada cop més a mi. Vaig córrer al més ràpid possible, però al davant vaig divisar una imatge no gaire agradable. Era un barranc! No hi havia sortida, així que vaig córrer cap allà perquè no volia morir devorat per un dinosaure. Vaig saltar amb totes les meves forces esperant arribar a l'altra banda. Però no va ser possible. Queia i queia i no parava de caure, estava cridant com un boig mentre no parava de caure. Vaig tancar els ulls tan fort que em feien mal les parpelles.
De cop i volta, vaig sentir un soroll molt conegut. Era el meu despertador. Però què hi feia el meu despertador allà, em preguntava. A més a més, estava divisant el fons del barranc, quedava poc per arribar-hi. I de sobte vaig caure al meu llit. No m’ho puc creure! Tot ha estat un somni. Però no ha sigut un somni qualsevol, ha estat el millor somni del món. He pogut somiar, que és la cosa més bonica de totes.

ACCÈSSIT

Xénia Martrat Monné

L'AMISTAT

L'amistat és un tresor
que guardem a prop del cor.
Que ens dona felicitat
i ens fa sentir acompanyats.

Un amic ens fa companyia
ens dóna pau i alegria.
Sempre al nostre costat
ens ajuda cada dia.

Per tenir un bon amic
cal ser també agraït,
estimar-lo i defensar-lo
des del matí a la nit.

L'amistat és bona cosa,
conservar-la és un honor
i a totes hores donar-li
tot el que és més bo i millor.

Qui té un amic té una joia
que cal sempre conservar
ja que és la millor prova
de ser estimat i estimar

Amistat

GRUP B (de 13 a 14 anys)

PRIMER PREMI

Jeaneth Costa Da Silva

LA PLUJA CESSÀ...

La pluja cessà cap a mitjanit i els núvols anaren allunyant-se, de manera que el
cel va quedar novament sembrat de llums increïbles, les estrelles.

Encara es podia contemplar la textura dels núvols. Podies imaginar una història
oculta rere aquells núvols de color rosa lavanda del crepuscle. A poc a poc, el
cel s'aniria posant dels colors de l'arc de Sant Martí.

I allà era jo, estirada, contemplant aquell moment tan dolç amb l'Armand.

El moviment dels núvols era d'una pressa lleu, fascinant.

Un cop desaparegueren del tot els núvols, les estrelles brillaven encara més.

Vam agafar uns prismàtics i vam mirar la lluna. Era genial el fet de poder veure
amb tanta claredat els cràters de la lluna. Qui li deu haver fet aquelles petites
mossegades?

Passaren segons, minuts i hores, quan per fi vam veure el que tant ens
impacientava.

Una estrella fugaç.

A l'instant, tots dos vàrem quedar en silenci, demanant un desig que pogués
millorar la nostra vida.

El silenci perdurà minuts després d'aquest fet, però només feia falta un
intercanvi de mirades per saber el que ambdós pensàvem.

Aleshores, un petó.

SEGON PREMI

Carla Tuset Palau

LA CLAU DE LA VIDA

Va mirar el rellotge, ja era un quart de set del vespre i el cel s'anava enfosquint lentament.
La bella Barcelona s'anava recobrint de núvols que precisament, no indicaven bon temps.
Era una imatge agradable, com si una manta feta de núvols i cosida d'estels cobrís la ciutat a mida que aquesta enfosquia.
Per un instant, va deixar de pensar en l'únic objectiu el qual feia que ella fos allà plantada; trobar la seva clau.
On redimonis podia ser aquella maleïda clau?
Portava dos dies desapareguda com per art de màgia, ja que ella no recordava haver-la dut a sobre pel carrer. Sempre la tenia a la prestatgeria o a l'escriptori de la seva habitació, ja que tenia un valor incalculable per a ella. No era un valor material, anava molt més enllà; aquella clau obria l'armari de les golfes, el qual duia a un món imaginari on podia ser ella mateixa, aquesta característica feia que ella el trobés perfecte.
Sempre se'n recordaria del dia que la va trobar a la gespa de la seva nova casa en mudar-se. Quan va descobrir el que era capaç de fer amb ella, la seva vida va canviar radicalment.
De sobte, va escoltar una veu que xiuxiuejava el seu nom, era molt estrany; ja que per un moment tot el soroll que l'envoltava va desaparèixer, fent que aquell murmuri fos l'únic so del món per a les seves orelles.
Bruscament es va girar, i va trobar-se amb una persona darrere seu vestida de negre que no aparentava més de 20 anys.
El seu rostre no li resultava familiar.
Era un noi castany amb ulls molt clars, més aviat prim i d'una estatura normal.
Aquell noi duia un sobre a la mà amb el seu nom.

Dubtosa, el va acceptar en veure que no semblava tenir males intencions.
Només donar-li se'n va anar.
En obrir-lo, va observar una noteta on es podia llegir dificultosament:
"Observa bé el que t'envolta. Quan busques alguna cosa, pot aparèixer en el lloc menys esperat."
Què significava allò?
Va seguir el consell, tot i que estava convençuda que no tenia cap sentit.
Mentrestant, seguia pensant com aquell noi sabia qui era.
Era ell el que li havia escrit la nota?
-Atura't!
Va exclamar la Laura en veure una noia que estava passejant pel seu barri; aquella desconeguda posseïa la seva clau penjada al coll.
Va tardar uns instants a reconèixer-la, tot i que tenia una forma peculiar.
Va començar a córrer rere d'ella, però aquesta noia va ser més ràpida i va
aconseguir despistar-la.
-Merda, merda. Anava murmurant per si mateixa.
Qui era aquella noia, com havia aconseguit la seva clau i què feia amb aquesta clau?
Però si ella només vivia amb sa mare a casa i no tenia ni idea de l'existència de la clau!
Va agafar el clauer i va buscar les claus de casa seva a la butxaca, per un moment desitjà trobar la seva clau i no les de casa.
Però en lloc d'allò va trobar una tira de paper penjada en la qual posava: "No busquis la felicitat, fes que ella et trobi."
La va arrancar amb ràbia i la va tirar al terra.
No era moment de jugar a les endevinalles.

Va anar a estirar-se al llit, tot i que lluny de quedar dormida va estar tota l'estona rumiant i pensant en les seves cabòries...
En llevar-se i sortir al jardí va comprovar que hi havia una nota a la gespa que deia: sigues feliç sent tu mateixa.
Allò era estúpid. Era ella mateixa al món imaginari de l'armari de les golfes.
Per què li havien arrabassat la felicitat i després li deien que fos feliç?
La seva vida va succeir de manera monòtona els següents 4 dies.
Diàriament es trobava aquella noteta a la gespa notes que havia decidit ignorar.
De sobte, un pensament volàtil va passar pel seu cap mentre esmorzava.
I si l'armari també havia desaparegut?
Corrent, va dirigir-se a les golfes; l'armari vell de fusta seguia allà.
Probablement sense aquell món dins seu, probablement sense res especial ja.
Mentre l'observava, va veure que el pany tenia una forma diferent.
Havia canviat radicalment.
Va intentar forçar-lo amb una forquilla, però res va passar.
Sobtadament, mentre es maleïa interiorment per tot el que li estava passant darrerament, l'armari va obrir-se com per art de màgia.
Dins quedava una última nota que deia:
"La veritable clau que et conduirà a la felicitat no és un objecte material”.
En aquell precís moment ho va comprendre tot, la clau cap a la seva felicitat es trobava en el seu interior, i era tan simple com ser ella mateixa en qualsevol món on es trobés.

ACCÈSSIT

Heidi López Herbert

FER-TE L'HUMOR

Estirada al llit, un soroll aclaparant em desperta d'un somni profund. És clar, és el meu despertador, que junt amb uns rajos tímids de sol m'obliguen a sortir de la meva habitació. La meva mare no hi és, em sembla estrany, abans de marxar a treballar sempre em desitja que tingui un bon dia.
En fer-me l'esmorzar, m'adono que el meu pare s'ha cruspit els meus tan apreciats cereals de xocolata. Sempre estem igual, casa meva és com una representació gràfica del caos. En fi, hauré de menjar alguna altra cosa.. Però renoi! Que ja són tres quarts i cinc! Ni esmorzars ni res, m’afanyaré a pentinar-me aquestes grenyes i a agafar alguna cosa mínimament decent. En escassos deu minuts ja tinc l'autobús pressionant-me com de costum per sortir, sincerament no sé pas què faria si fos el conductor. N'estaria ben fart de mi.
En arribar a l’institut a primera hora em toca matemàtiques, bàsicament per mi és
semblant a una 'operació suïcida'. Com de costum, la mestra se n'adona que no he fet les meves tasques. Es disposa a clavar-me l'habitual esbroncada i, en veure que no hi poso gaire atenció, em porta amb la directora. Aquesta dona em té ja boja. La directora em sorprèn quan es disposa a agafar amb les seves mans (fastigosament arrugades, tot s'ha de dir) el telèfon. De dins meu, sense voler-ho, em surt una frase un xic tosca:
-Però què t'empatolles, tia?
No fa ni la més mínima mostra d’estar ofesa. Al cap de pocs segons d'estar al telèfon noto que la seva expressió varia de cop. Aquesta mai l'havia vist, i mira que aquesta dona la conec ja de fa anys, em deu tenir un rancor... En penjar el telèfon noto que busca la manera de comunicar-me alguna desgràcia, però amb tacte. No sé si posar-me a riure, segur que serà alguna de les seves brometes. Amb un gran esforç aparent comença a articular paraula.
-Mira, noia, no m'agrada haver de ser jo qui et digui aquesta notícia, però es veu que la teva mare és a l'hospital, ha tingut un accident -diu en un to que em transporta certa seguretat.
-Què dius? M'emprenyaré molt si és una mentida o una de les teves bromes que no tenen gens de gràcia, amb aquestes coses no s’hi juga...
Un silenci incòmode inunda el petit despatx, que cada vegada sembla fer-se'm més petit. No pot ser veritat, si us plau, M'aixeco d'aquella cadira vella, en sortir dono un fort cop a la porta, la qual cosa fa fer un petit salt a la directora. Si no fos per les circumstàncies hauria començat a riure, fins i tot a plorar.
Noto algunes veus, que volen transmetre un to d'autoritat, però en aquells moments m’era igual tot. En sortir de l'institut agafo l'autobús que, per sort, no triga gaire en arribar. La meva intuïció em deia que ma mare seria al Taulí, sempre que va amb el cotxe per Sabadell, circula per aquella zona.
En entrar, arrenco a plorar, la gent comença a mirar-me amb ulls comprensius, cosa que no sé per què em tranquil·litza moltíssim. A recepció una dona molt amable m'indica en quina habitació és la meva mare. M'adverteix que estava en estat crític i que segurament no em contestaria o fins i tot que hi hauria la possibilitat que no em reconegués.
Cap d'aquelles paraules em frenarien.
En entrar i trobar-me-la en aquell estat, em vaig adonar de com estimava a aquella dona.
Els darrers dies em vaig quedar allà, quan passaven les infermeres a fer-me fora (en ser menor d'edat no et deixen quedar-te a dormir a l'hospital) m'amagava a sota del llit, per sort sempre passava desapercebuda. No sé per quina raó no vaig veure el meu pare en tots aquelles dies, però sincerament, no m'importava gaire. Em feia molta llàstima no poder tenir-hi la mateixa relació que tinc amb la meva mare. Malauradament hi havia coses, d'un passat no gaire llunyà, que feien de la nostra relació un amor una mica abstracte.
El dia 23 d'abril, vaig decidir sortir a comprar-li una rosa, donat que era la dona de la meva vida. Només amb una rosa n’hi havia suficient... per tant, a més, li vaig fer un petit text. Aquest text mai l'oblidaré:
"Les coses que no diem no moren, ens maten. Sé que no mor ningú, només que
s'oblida. Mai m'havia adonat que et necessito tant, no et valorava com ho hauria d'haver fet. Moltes vegades et faltava al respecte, sense tenir en compte que ets humana. Ser mare, no deu ser fàcil. Que jo t'estimo, t'estimo tant. Jo mai t'he volgut fer mal, ara cada vegada et veig més lluny. No ho sé, si això és un comiat, no ho sé. Però passi el que passi no estaràs sola. Jo estic amb tu. No necessites cap home perquè et faci l'amor, jo et faré l'humor els 365 dies de l'any. Jo seré la teva amiga, quan no tinguis temps de sortir amb elles. Seré el teu mocador, quan algú et faci mal. Seré qui t'aixequi de les teves caigudes. Seré la teva lluna en la immensitat de la nit. Si us plau, desperta't.
Minuts després, quan era a punt d’anar-me’n, una veu semblant a la seva em va
deixar de pedra;
-T'estimo molt. Ostres... i aquesta rosa? Sí que em fas l'humor, sí! Apa, fes-li una
abraçada a la teva mare.
Les llàgrimes em baixaven fins als peus. La meva mare estava somrient, per mi... estava desperta! Ja només em queden 364 dies més, no soc de les que no compleix les promeses.

GRUP C (de 15 a 18 anys)

PRIMER PREMI

Andrea Camp Campos

PRESA DE LA INVISIBILITAT

Durant la meva estada al món dels mortals vaig conèixer moltes persones, però entre tota aquella gent buida que s'omplia a ella mateixa amb coses cares inútils, modes i estereotips, despuntava per a mi una noia: la diferent. Aquella que sempre s'asseia al racó, la darrera en ser escollida als equips d'educació física i als grups de classe. No crec que sabés sortir-se'n sola de situacions complexes. Tot al seu voltant era una espiral de caos i descontrol. Sovint pensava que realment no estava viva, que tot era un malson del qual podria despertar tard o d'hora. Quan em vaig guanyar la seva confiança, em va explicar el seu secret, l'amagava tan b... No ho imaginaries. Les parets mudes de la seva habitació i les ombres nues que projectava n'eren testimonis.
No sabia per què ho feia i no entenia com va arribar a aquell extrem, només era
conscient que era massa tard per aturar-ho, que havia caigut a les urpes de l'addicció. Quan tot estava fora de control, allò l'ajudava a calmar-se i se sentia viva durant uns pocs segons, però alhora se sentia compungida, inútil i buida de vida i sentiments. No va tenir una infància gens fàcil, acusada constantment de sociòpata per la seva repulsió cap a la bruta societat que l'envoltava. Sempre donava tot el que tenia i més per veure feliç la gent que l'envoltava, tot i que difícilment rebia res a canvi. Intentava ser l'ideal de cada persona que es creuava en el seu camí, ser una amagant com de meravellós i apassionant era el seu interior. I així, entre intents frustrants i canvis desencertats, va acabar perdent la seva personalitat original, canviant-la per falsos bocins ideals que no la representaven. Va començar a flirtejar amb aquell hàbit quan només tenia catorze anys, fruit d'una adolescència complicada.
Per quan va complir els quinze, el seu cos addicte, brut, escarransit i esquelètic per
manca de menjar estava cobert de marques, blaus, cicatrius i ferides que no sabia ben bé com havien arribat allà.

Ella solia mentir. Mentia a tothom per no haver de veure la decepció feta rostre. El pas del temps li va fer creure que tothom estava millor sense la seva presència, que mai era prou bona per res del que es proposava i que no aconseguiria tenir un bon futur, fes el que fes. Si l'anessis a visitar, més d'un cop la sorprendries a la seva habitació, plorant en un cantonada del seu llit fins a aconseguir adormir-se i repetint-se a ella mateixa que només volia alliberar-se del món terrenal, desitjant amb fruïció tenir el valor suficient per fer que el seu cos pesés vint-i-un grams menys. Qui sap si mai va arribar a escapar d'aquella situació...

Un dia algú s’adonarà que la coneixia, que va parlar amb ella. Aquella noia sempre havia estat allà, encara que el seu subconscient la ignorés. Però llavors serà massa tard i la seva ànima ja serà infinita per sempre.

Durant la meva estada al món dels mortals vaig conèixer una noia meravellosa, amb qualitats fascinants que la feien brillar amb llum pròpia, tot i que ella mateixa es cobrís amb la capa de la vergonya. Em va confiar el seu secret més profund, aquell amb què qualsevol podria enfonsar-li la vida. El vols saber?

SEGON PREMI

Cristina Casares Muñoz

UN DIA NORMAL

Pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip!

És dilluns. O dimarts. No ho saps, però és igual! El despertador no para de sonar,
però després dels dos primers minuts ja t’hi has acostumat.

Pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip!

Ets conscient que hauries d'aixecar-te i apagar-lo. Que hauries de sortir del llit d'una vegada i preparar-te per començar el dia.

Pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip-pip!

D'alguna manera, reuneixes la força suficient per estirar el braç.

Apagues el maleït despertador, el dimoni digital que anuncia el principi d'un infern
personal: un altre dia a l'institut.

Vinga, Emma, no pot ser tan difícil.

T'aixeques. Els teus peus nus toquen el terra.

Està fred.

Mires al teu voltant. Al costat de la cadira que hi ha prop de la finestra de la teva
habitació veus una pila de roba que fa dies que resta escampada per terra.

Això mateix servirà.

Comences a vestir-te, però un ràpid pensament et passa per la ment:

Potser hauria de dutxar-me, sí.

Et dirigeixes al lavabo. Obres la porta i et disposes a encendre el llum. No obstant això, no ho fas.

Si haig de quedar-me tota nua, no vull mirar-me al mirall.

Dins la dutxa, l'aigua calenta dissipa tots els teus pensaments, l'angoixa, els nervis, la por...

Un cop neta, ja et sents una mica millor.

Encara que intentes evitar-ho, el teu subconscient et traeix i el teus ulls entreveuen el teu reflex en el mirall.

No vull mirar. No vull mirar.

Però ja és massa tard. Observes el teu cos.

Em faig fàstic.

A continuació, observes la teva cara detingudament, acte que intentes evitar constantment. Saps que abans et veies molt millor, però fa tant de temps que ja ni te'n recordes.

No recordo l'última vegada que em vaig parar davant del mirall i vaig somriure,
satisfeta.
Et vesteixes i tornes a la teva habitació, buscant qualsevol tipus de calçat. Contemples la possibilitat de pentinar-te.

Bah, per què?

Mires el rellotge. Ja són les 8.58. Arribes tard.

Potser seria millor que em quedés a casa. Sí, seria millor.

Sense pensar-ho, et poses la motxilla a l'espatlla i et sorprens a tu mateixa obrint la porta de casa, sortint i caminant cap a l'institut. De camí, passes al costat de dos nens d'uns onze anys en monopatí que conversen animadament. Ells et miren durant un segon i després continuen amb la seva conversació.

Què deuen pensar de mi? Segur que se n’estan rient. Hauria sigut millor que m'hagués quedat al llit. Vull tornar a casa... Encara hi soc a temps.

No saps per què, però les teves cames segueixen caminant. Intentes pensar en qualsevol altra cosa: la platja d'una illa tropical, el soroll de l'aigua d'un riu que cau des de les muntanyes, un prat ple de boniques flors... Però acabes pensant en com de fàcil seria quedar-te a casa i plorar sota els llençols. Com sempre.

Passes davant d'una noia jove somrient que porta una motxilla i una carpeta blava que diu: UNIVERSITAT DE BARCELONA.

Tant de bo pogués ser co...

"Emma! Espera'm!" Escoltes que algú crida. Et gires. És una companya de classe, la Núria. Sembla que també arriba tard. Mentre camineu, ella comença a parlar i a parlar. L'escoltes. L'admires. No sou amigues, però t'agradaria.

A vegades em sento tan sola. No agrado a ningú. I no m'estranya. Soc tan avorrida... I quan intento parlar amb algú, semblo imbècil. Mereixo estar sola.

En arribar a classe, deu minuts tard, cadascuna seu al seu lloc. La professora de
matemàtiques continua amb la seva classe. "Les funcions logarítmiques..."

Riiing!

Ja és l'hora del pati. Decideixes refugiar-te en la biblioteca, com sempre. T'agrada
perquè és silenciosa, i si et col·loques en les taules del fons, ningú s'adona de la teva presència. Avui, però, com que és època d'exàmens està plena i agitada.

L'únic lloc lliure sembla una illa saturada de persones que es mouen, que parlen, que et miren. Això et posa neguitosa. Realment neguitosa. El cor et batega tan de pressa que tens por que se't surti del pit. Comences a transpirar, la teva respiració incrementa, i per un moment t'oblides de respirar. Comptes fins a calmar-te. Es un truc que sovint ajuda.

Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit, nou, deu...

Quan et prepares per tornar enrere i refugiar-te a qualsevol lloc més tranquil, algú et toca l'espatlla. Et gires. És l’Isaac. L'Isaac s'asseu a la taula que hi ha al costat teu. A vegades intercanvieu paraules, però res mes. No aconsegueixes connectar-les per elaborar oracions coherents, com tothom fa.

"Hola, Emma! T'importaria deixar-me els apunts d'economia del dilluns passat? Vaig faltar a classe i com que tu ho portes tan bé... Si no t'importa, és clar."

"N-no, no m'importa."

Treus la motxilla i busques la llibreta d'economia. Et tremolen les mans.

Però, per què? Només és una llibreta. Deu pensar que soc estúpida.

—Té —dius mentre li dones la llibreta.

—Moltes gràcies, de seguida te la torno. Que et trobes bé? Fas mala cara.

Ja ho sé, ja.

—Si necessites alguna c...

—No, gràcies. S-serà millor que me'n vagi a casa —respons ràpidament.

—Ja te la tornaré, doncs. Recupera forces pel divendres, que tenim el torneig de bàsquet. No hi faltaràs, oi? No pots faltar! Hem de guanyar els paios del B, no podem deixar que aquest any ens tornin a donar una pallissa. —Diu amb un somriure.

—S-suposo —respons.

Una part teva recupera ànims per tornar-ho a intentar el divendres, o fins i tot demà
mateix. L'altra, en canvi, et xiuxiueja que tornaràs a fracassar una altra vegada. Abandones l'institut i te'n vas cap a casa, pensativa.

Dema serà un altre dia.

ACCÈSSIT

Emma López Roca

POEMA D'UN ARBRE QUE NO ÉS UN ARBRE

He de dir que no és mon pecat
que em tombi el cor amb tal altura,
I tant de bo fos jo natura..
per malura, sols abdicat.

La vaig trobar indret boscà
quasi a roca i foresta obaga,
I cantava fort l'argelaga...
a ressaga, altres plantà.

Mes no li talleu, no li talleu.
I no la traieu, no la traieu.

Aturat el pas amb sorpresa
car era estrany veure-la allí,
mare de viola i violí...
que en son afí, plor per sa altesa.

Sense avançar, pell arrugada
amb clivelles per senectuts,
i bruna com ses fills menuts...
tots invençuts, Sol o tronada.

Mes no li preneu, no li preneu.
I no l'abateu, no l'abateu.

Dissortat i mala saó
per veure la més alta fulla,
i tota flor ara es despulla...
per la brulla, sempre amb raó.

El cimall de cera desfeta
que toca el cel i toca el mar,
mai més s'atrevirà a cantar..
ni a caminar, mai més adreta.

Mes no li embruteu, no li embruteu.
I no l'ofegueu, no l'ofegueu.

El temps desfarà ses arrels
però no podrà amb la veritat,
i quan la lluita hagi acabat...
abarrotat, cel·les d'anhels.

Justícia com Amazona,
tempteig sense ser endevina,
i algun dia serà una alzina..
per reïna, sagnat de dona.
Mes no li calleu, no li calleu.
I no la mateu, no la mateu.

GRUP D (majors de 18 anys)

PRIMER PREMI

Amador Guevara Oliver

DES DEL BALCÓ DE LA RECTORIA

Matí del 19 de gener de l'any de l'acabament de la guerra. El més petit dels fills del
secretari ha anat al forn a comprar el pa com cada dia. Ha tornat a casa trasbalsat.
"Mare, ha passat una columna de cotxes i camions de soldats, una dotzena. El segon s'ha aturat, han baixat tres militars, un portava molts galons. S'han emportat dotze quilos de pa sense pagar. El forner està que trina, perquè el que s'han endut és el que faltarà per les darreres famílies que el vagin a buscar. La iaia Maria de les Masies els ha preguntat. "És la retirada?" -"I tant que sí" -"Defensareu Barcelona? -"Només si val la pena". Ahir vam escoltar per la ràdio com el president Companys demanava defensar Barcelona, "resistir fins al darrer home", i va posar l'exemple de Madrid, que porta més de dos anys assetjada. Jo penso que només val la pena resistir, si és per guanyar la guerra. Resistir perquè ens matin a tots és una bajanada".

La mare li prepara l'esmorzar, una llesca i tres gotes comptades d'oli. El racionament del pa és el decretat per les autoritats, un quilo per a cada família de quatre; de l'oli, en queda un cul d'ampolla i no n'hi ha més. "Tinc tantes ganes que s'acabi aquesta maleïda guerra!" -crida la mare. "Abans no fèiem el que volíem, però no passàvem gana. Ara no fem el que volem, passem gana i continuem fotent trets per matar a no sé qui, però els morts, tant si són d'un costat o de l'altre, sempre són de casa nostra".

S'imposa un silenci. Ara passa sovint. Finalment, el fill gosa dir: "Tu què creus que
passarà?". La pregunta és un agulló, ella contesta enfurismada: "Els que al
començament cridaven pel carrer "justícia, democràcia, revolució" acollonien els de
l'altre bàndol, fins al punt que molts es van haver d'amagar o fugir. Ara són ells els
acollonits!, però una cosa van saber fer ben feta: a Pallejà, la gent del poble no ha
matat a ningú del poble i ha impedit que ho facin els de fora. Quan manin els altres,
espero que facin el mateix, però mai se sap".

"Nosaltres vivim a la Rectoria, ens poden represaliar? -Va fer el fill." -"Espero i desitjo que no, però això no se sap mai, com t'acabo de dir, i ara, encara menys. El que és segur és que haurem de marxar d'aquí. L'Ajuntament ens ha de proporcionar una altra casa, perquè és la seva obligació. El teu pare sabrà fer valdre que ha complert com a secretari, i més. Se li va ocórrer fer servir l'església de garatge; gràcies al fet que li va trobar una utilització, no la van cremar. Els bancs estan apilats al Castell i es podran tornar a fer servir. Sí, joves esbojarrats van fer malbé els altars de les capelles, les figures dels Sants i van calar foc als mobles i vestits religiosos de la sagristia; però va ser la mateixa gent del poble, i el teu pare entre ells, els que els van convèncer que ja n'hi havia prou. La CNT de Molins no parava de burxar per fer "acció revolucionària".

Quin malparit, en Marín!, i com que no li feien cas, va venir ell mateix a fotre trets. Va haver de marxar per cames i ben escaldat. A on més li poden buscar las pessigolles al teu pare és en els que van matar al barranc de la Magina. Ni els morts ni els seus botxins eren de Pallejà. Algú els va trobar, ho va comunicar a l'Ajuntament i el teu pare a la Generalitat; com que dos dies després ningú els va reclamar, els van enterrar. És el que s'havia de fer."

Acabat d'esmorzar, el noi va dir a sa mare que sortia a fer un tomb per la carretera,
interessat com estava en veure la retirada dels soldats. Hi havia curiositat per saber
què passaria. Nens que jugaven a xutar pilota, dones que sortien a escombrar la vorera i aprofitaven l'avinentesa amb la veïna, homes grans, amb boina i bastó, pagesos que dubtaven d'anar o no al camp, tothom feia petar la xerrada entorn la
retirada, trasbalsats, no tant pel que havia passat, sinó pel que podia passar.

De cop, es va sentir un tret llunyà, després un altre i uns quants més. Silenci. La gent es mirava preguntant-se què era allò. A algú se li va ocórrer: "Marxen pel riu". El vailet va córrer com un llamp. Tornaria a la Rectoria, a casa seva i demanaria a la mare la clau del campanar. Des d'allà dalt no perdria detall.

Va xocar amb un "No!", rotund i definitiu de la mare. Ja podia demanar, suplicar i
pregar tantes vegades com volgués. Era: "No, no, i per més que m'ho demanis, no!". Decebut, se'n va anar al balcó, també era una bona atalaia, va pensar mentre corria per les escales.

Els veia de massa lluny, eren a les dues riberes del riu. No formaven una fila seguida. Caminaven per grups, uns més gran que d'altres; hi havia trossos on la fila es trencava, però sempre en veia alguns. La casa del Fusteret i el Castell li tapaven part de la panoràmica, però veia els que venien de Sant Andreu, els que passaven pels del Camí del Riu i els que anaven cap a Molins de Rei, a on el pont i la distància no el deixaven continuar.

Els trets eren esporàdics i va donar la raó a la mare. Sempre podria ser que algú
volgués fer punteria amb la campana de l'església. Des del balcó no ho veia tan bé,
però estava més ben tapat. Sense voler, li van venir al cap els jovenets que havien
reclutat per la força, a finals de l'estiu. Alguns, amb els divuit anys encara per fer. Els prometien que no anirien al front, sinó a fer feines complementàries. No van enganyar ningú. L'angoixa era, quants en tornaran?

Va repassar els pobles de la comarca, la majoria amb noms de sants, Sant Andreu de la Barca, Sant Vicenç dels Horts, Sant Boi, Santa Coloma, Sant Feliu, altres amb ressonància de l'Edat Mitjana, Castellbisbal o Molins de Rei. Molta santedat i aristocràcia.

Ai!, es descuidava els pocs que quedaven de menys categoria: Corbera, el Papiol,
Pallejà. Corbera, pels corbs; el Papiol per la indústria del paper i Pallejà per què? Ningú ho sabia, però sens dubte, era el millor poble de tots.

Al començament de la guerra, molta gent va fugir o es va amagar per por. Per les
contrades properes era molt estesa i senzilla la pràctica d'agafar-los. Simplement
s'empresonava el pare o, en el seu defecte, un germà. Seria alliberat tan bon punt el fugitiu es presentés. En el nostre poble, això no va passar. Quanta raó té la mare, que no se n'oblidin els vencedors!

A Barcelona, al Born, els pagesos de Pallejà tenen una parada permanent. Els
productes d'aquí són de molt bona qualitat i la parada la portava un fill de Cal Xumeu.

Era molt bon venedor. Els pagesos n'estaven molt, d'ell. Sabia vendre millor que ningú i rebaixar cinc, deu o quinze cèntims, segons la quantitat de compra. Quasi sempre ho venia tot, sabia obrir-se camí. Els competidors no el podien veure. Diuen que aquell dia, algú el va avisar que no anés a treballar, que n’hi tenien una de preparada. Va fer com sempre. La família va haver d'anar-lo a buscar. Van tornar dos dies després, ell, estirat i mort sobre un carro, amb la roba plena de sang.

També va recordar l'agutzil, a cops de trompeta desafinada, pregonant el bàndol i el nom dels desertors, que havien d'entregar-se a l'Ajuntament i reincorporar-se a files.

Com que el problema era general, l'exèrcit republicà va proclamar una amnistia d'un mes per a la reincorporació. La trompeta va sonar més cops que mai i tan malament com sempre. Els desertors van sortir dels seus amagatalls, normalment casa seva o d'algun familiar, per retornar a la guerra.

Els records s'amuntegaven. A en Marín, de Molins de Rei, li petaven els timpans, cada cop que algú li explicava que a Pallejà, l'amo de la bòbila s'amagava cada dia en una casa diferent, protegit pels seus treballadors. Va donar un cop de puny a la taula i va venir preparat per a la "caça i captura" de com més, millor. A cal Cabra, un bar al costat de la farmàcia actual, van ser les primeres discussions. El mestre del poble en va ser testimoni en passar pel davant. Aquell matí no va estar pendent de la pissarra, sinó de mirar per la finestra. Tot d'una, veu als revolucionaris, traient fusells dels cotxes. Envia a casa les criatures, tot recordant-los de no perdre temps ni d'entretenir-se ni un segon. Tanca l'escola i marxa. El xafarranxo de trets l'atrapa a mig camí. A llançar-se a terra i a sentir com les bales li passen pel damunt.

La gent del poble dispara des dels finestrals del Castell, els forans ho fan amagats
en els murs de l'hort del castell i darrere els vehicles. No van deixar de disparar, però tampoc van malgastar munició. Quan ningú s'ho espera, en Marín mana parar als seus. Els altres també el segueixen. Decideixen obrir un nou torn de negociacions a cal Cabra. El mestre ha vist com un tret ha partit el puro que en Marín duia a la boca, però no dirà res fins a l'endemà.

La negociació es transforma en un vermut. A l'hora de pagar, els de Molins es fan el ronsa, però els conviden la propera setmana al seu Ateneu. Els de Pallejà paguen la partida, accepten la propera convidada, encaixades de mans i fins d'aquí a set dies. Mesos després, aquesta setmana encara no ha passat, ni passarà.

Pobre rector, estava amagat a casa de diferents famílies, fins que es va posar malalt i va voler tornar a casa seva, a Barcelona. Un altre que van matar. El record del rector, al balcó de la rectoria, on la seva família havia viscut pràcticament tota la guerra, i a on ell ara, el va fer estar encara més neguitós. Havia perdut l'interès per aquelles colles de soldats en retirada, però això no era just, pobres soldats!, els anava la vida en decisions que altres prendrien. Havien de defensar Barcelona com demana en Companys, el president, havien de morir fins al darrer?

Tothom donava la guerra per perduda, el poble volia acabar amb aquella tragèdia,
sorolls apagats de trets, -però va continuar amb el seu pensament-, quin sentit tenia allargar l'agonia? Més bombardejos, va sentir com un tret s'estavellava a sota del campanar, més trinxeres, més ferits i morts, més gana, més falta de metges i
medicines, més dies sense...

"Fill, què ha sigut això!? S'ha trencat un vidre? Vols contestar!? Fill meu, contesta'm, contesta'm!" Ja era mort, la bala li va travessar el cap pel front i va trencar el vidre del darrere. Era d'un màuser, disparat de lluny, amb tota probabilitat des del riu, perquè la bala va quedar atrapada al porticó de la finestra, sens poder-la travessar, cosa que hagués succeït, si el tret hagués estat disparat de més a prop.

SEGON PREMI

Agustí Tresserra Amigó

LA CAMPANA DE VIDRE VISTA DES DE FORA

Ser avi no té cap mèrit perquè no depèn de tu. No et fas avi, te'n fan. A vegades penso que és com quan a l’hospital estava de guàrdia, però noi, ser avi no és estar de guàrdia de tant en tant, ser avi és estar-ho sempre. Ara mateix haig de vigilar el net gran i els dos petits i no els puc treure l’ull de sobre perquè són belluguets i ben entremaliats; res, que no et deixen ni un moment per a tu. Avui encara no he pogut mirar els Whatsapps que m'han enviat. Sempre em fan riure els que m'arriben de la colla de jubilats de Bellvitge.

Veig que els menuts estan distrets mirant com aquell cuc s'estira i s'arronsa per sobre la terra i aprofito, dissimuladament, per treure el mòbil i veure què diuen els amics del grup de jubilats. Mira, n'hi ha un de l'Anton, aquell que sempre ens fa riure, i aquesta vegada ha escrit:
-Cambrer, doni'm una cervesa.
-La vol sense alcohol?
-No, doni-me-la sense lactosa.
-Vostè està de broma?
-Sí, però ha començat vostè!

Està ben trobat i té tota la raó. Ara que miro els nets penso que aquesta canalla viurà en un món ben estrany, de fet ja hi viuen ara. No poden menjar coses ensucrades i de gluten, ben poc. Als nets, aquests que tinc aquí i als altres, no els puc donar ni una llaminadura perquè els pares no ho volen. Porten massa sucre, diuen. Val a dir que jo, quan puc, faig trampes i als més menuts els dono caramels i ben contents que estan i jo diria que pugen tan sans com els altres que no en mengen; el que haig de tenir ben present és tallar aquest costum que els fa feliços quan ja ho poden explicar als pares perquè, si ho fan, després només veig morros i males cares. Què hi farem!

I de la llet? Què me'n dieu de la llet? Ara, res de lactosa que els fa venir mocs! Una
mica de llet d'ordi o de civada i para de comptar. No ens hem criat tots amb llet de
vaca? Tal malament hem sortit? Vols dir que ara no tenen tants mocs com abans?

Aquesta canalla són com esponges i s'amaren amb tot el que veuen. Però què
veuen a cada moment? De què s'amaren?

És que els seus pares els fan créixer dins una campana de vidre que els protegeix del món exterior, això és el que es pensen! Però el dia que la campana es trenqui -i
s'acostuma a trencar en plena adolescència- tot seran castanyes que els cauran pels quatre costats i aquell nen ultraprotegit quedarà exposat a les inclemències del temps sense estar-ne vacunat i agafarà totes les malalties i totes les coses dolentes, les d'ara i les que vindran.

Saps què? Ara ja no tenen el cuc, però juguen amb els cargols que han sortit després de les quatre gotes que han caigut. Estan ben entretinguts i jo aprofitaré per posar les notícies de la televisió. Vinga, va, fem-ho sense que ells ho vegin, no fos cas que se n'adonessin que fora la campana de vidre hi ha una altra vida real!

Ben mirat, potser sí que fan bé els pares d'educar-los de manera diferent. Mira, ara ha sortit la notícia d'un que ha atropellat dos nens quan sortien de l'escola. Es veu que el molt animal triplicava la taxa permesa d'alcohol i corria com un boig. Es veien moltes ambulàncies i moltes corredisses. El multaran, li trauran punts, la presó potser... però aquells dos pobres nens ara deuen estar a l'hospital, potser se'n sortiran... o potser no. I aquells dos nens tenen pares, tenen avis, tenen gent que se'ls estima i ara deuen plorar ben tristos. Tenen avis...

-Avi, jo he de marxar, que tinc deures.
-Espera, que t'acompanyo. Hi anirem amb els petits també. No m'agrada que
travessis el carrer tot sol.
-Però avi, que només és un carrer i hi ha semàfor...
-T'he dit que no i és que no!
-Avi, que ja tinc deu anys!
-A mi se me'n fot que ja tinguis deu anys. Hi anem tots i prou, i ja saps que no
m'agrada repetir les coses!
Em sembla que això de la campana de vidre ho haig de pensar una mica més. Els temps canvien i encara que sigui vell potser haig de canviar una mica.

-Però avi, què remugues? Què dius de les campanes de vidre? A l'escola hem
treballat que les campanes són de bronze. Si fossin de vidre es trencarien, tu no
ho saps?
-Mira, nano, hi ha campanes de vidre que es trenquen quan s'han de trencar i la
gent gran ja sabem quan s'ha de fer; això em sembla que s'estudia més endavant. Ah! I mirem bé el semàfor que no ens hem de distreure.

Mentre esperem que el llum canviï al verd, li he posat la mà al cap, l'he despentinat
una mica i he notat un batec de vida que sortia més enllà d'aquella closca; aviat haurà de viure a la intempèrie, el nano, haurà de viure a sol i serena.

Mira, això de trencar la campana no em fa el pes, serà millor aixecar-la de mica en
mica. Hi haig de pensar, en tot això de la campana.

ACCÈSSIT

Montserrat Sala Pérez

A TU, LA MAR

Sento l'ànima lleugera
i se l’endú el vent.

Le plata és un desert de febrer
plena de tresors marins
que m’escupen les ones.

Febrer amb aire càlid
per omplir els pulmons
sense recança.

Mar d'hivern...
que poc t'entenem...

I tu
envaeixes descaradament
l'espai que t'anem prenent.

Navegant per les teves aigües
només amb la mirada dolça,
m'hi perdo
com si mirés als ulls profunds
transparents i eterns
del meu amor.

I el ball de les teves ones
em distreu
i em despentina els pensaments.

Mentre algunes aus perdudes
et travessen com si res
alienes al teu món profund.

Veig el teu horitzó
retallat i brau,
que escup la força
sense límits.

M'aixoplugo a les palmeres valentes
que viuen dins la sorra freda
a prop teu
sense cap por.

Ara sé que jo
també ho puc fer...
aixoplugar-me en tu.

Em dius que puc,
que ho faci,
que tingui coratge.

I me'l regales.

No em demanes res a canvi
ni patiment
ni dubtes.

Saps que seré obedient
de tan segur com estàs
que he rebut el teu missatge.

No el busco dins una ampolla,
apareix entre la broma
i les bombolles.

Com ho saps que tant et necessito?
Com ho saps que al teu costat
em brollen les paraules?

I em regales pedres
que deso a les butxaques
perquè pugui ancorar els meus peus
a la sorra ondulada.

Ara el teu vent m'empeny per darrere
donant-me un pas endavant.

Així em parles.

Només he d'obrir els sentits
i estar ben atenta
mentre m'admira sentir
com en saps d'entendre
les meves mancances.

Tornaré per preguntar-te.

Mai respons amb un silenci.

Escoltaré la música del teu ventre
amb remolins d'esperances
de tan senzills com són els teus missatges.

Ja no et diré res més
ni esperaré respostes
fins que tu em parlis,
aigua de sal
aigua de sirenes blanques.

Hauré de tornar a tu,
un cop i un altre.

Ara em dius...
ves-te’n
marxa.

T'obeeixo a contracor
de tant que em dol
deixar-te.